LES DANSES DE BOCAIRENT, A LA REVISTA BARCELLA

 

Articles publicats al número 56, Octubre 2015, de la Revista Barcella - Pobles de la Mariola, publicada a Banyeres de Mariola.
Gràcies al Col·lectiu Serrella per deixar-nos donar la nostra opinió!!

SENSE DONA NO HI HA FESTA

Continuem oferint-vos més opinions, sobre el paper de la dona a les Danses de Sant Agustí. 
En aquest cas, hem recuperat un article publicat a la revista Trames, al número 3 de l'any 2006. Els seus autors són Vicent Verdú i Pau Calabuig.

L'article fa referència al paper de la dona, tant a les festes de Sant Agustí, com a les de Sant Blai; ací només hem transcrit la part referent a les festes de Sant Agustí, encara que, recomanem la lectura de l'article complet.

Recollida de Signatures!!!!

SENSE DONA NO HI HA FESTA

APROXIMACIÓ A LES FESTES MAJORS DE BOCAIRENT DES DE LA PERSPECTIVA DE GÈNERE

Vicent Verdú i Pau Calabuig¹

“¿Hay pues, lugar para la mujer en las fiestas de Bocairente? Esta claro que sí, (…) decisivamente deben quedar las fiestas de San Blas para los hombres, salvo reducidos casos en que la mujer figure destacada y las de San Agustín para la mujer, procurando plantear y realizar estas últimas con el máximo de elegancia, riqueza y donaire, acorde con la figura homenajeada” ²

El masclisme és, sens dubte, un tret essencial de la nostra cultura; la nostra història, tradicions i costums estan llastrades per aquest beneït costum de relegar les dones a un segon plànol.

Per a bé o per a mal les festes manifesten les més arrelades conviccions i creences d'una societat i per això les nostres festes són un botó de mostra excel·lent del nostre masclisme: a les festes de Sant Blai són moros i cristians, sobergs guerrers de tarannà baronívol -és a dir, ben mascles ells; a les festes de Sant Agustí són cardadores i balladores, polides dansaires de tarannà agradívol -és a dir, ben fembres elles. I rere això una determinada manera d'entendre les relacions de gènere.

No són pocs els qui han marcat aquesta distinció entre les dues grans festes de Bocairent; així, per exemple, hem sentit sovint que: «(…) en Bocairente hay dos clases de fiestas las de San Agustín, para la mujer, y las de San Blas, para los hombres»³

Més d'un pot argumentar que avui dia les dones participen en igualtat de condicions a les festes de Sant Blai, i que a les de Sant Agustí ni de bon tros està discriminada la dona. I així sembla d'entrada, ara bé, per no parlar foradat cal anar a la història.

Les danses: el culte a la dona com a masclisme encobert

«Nosaltres festegem a tota una humanitat creadora. Als camps i les seves collites. Als telers i els seus teixits. I per damunt, com resum d'esta fecunditat, a la dona bocairentina, compendi i cim de totes les virtuts d'un poble i les seves tradicions»⁴

És un lloc comú situar l'origen de les danses d'estiu en relació amb les celebracions d'acció de gràcies per les collites i la fecunditat dels camps. Aquest tipus de celebracions estan esteses pertot arreu i tenen moltes diferents modalitats, d'entre les quals, les danses en representen tan sols una⁵.

Els canvis experimentats per la societat contemporània han fet que la significació originària d'aquest tipus de festes s'haja diluït amb el pas de les generacions.

Cal recordar, en aquest sentit, la importància que tenia a una economia agrària de subsistència la collita anual; això explica que aquesta mena de comunitats agràries atorgaren tanta importància a festes d'aquesta índole.

La vida del llaurador, en aquells temps en què no hi havia cap mena d'ajuda ni d'assegurança o assistència en cas de pèrdua de collites pel mal oratge (tronades, gelades, pedregades…), quan la vida del llaurador era, en definitiva, vertaderament precària, l'angoixa que patien davant les inclemències de l'oratge, els feu desenvolupar tot un conjunt de creences, festeigs i costums associats a l'activitat agrícola, com les esmentades celebracions d'acció de gràcies per les collites o, també, com les rogatives a santa Bàrbara «bendita», culte que restà recollit magistralment per l'amant de la ruralia valenciana, el malaguanyat Valor, a la novel·la La idea de l'emigrant⁷.

De fons, com ja hem insinuat, a l'acció de gràcies per les collites, hi subjeia el culte a la fecunditat dels camps, pròpia d'una cultura agrícola, valga la redundància (agricultura o conreu dels camps, en llatí).

Ara bé, el culte a la fecunditat en aquesta mena de societats no es limitava a la fecunditat dels camps, sinó que s'estenia també a la dels ramats o, fins i tot, a la de les dones. Així les coses, aviat s'integrà, a l'imaginari col·lectiu, aquest triple culte a la fecunditat en un de sol; hom celebrava, per igual, la joia de les collites, la reproducció del bestiar i l'infantament de la prole. Tots tres eren, al capdavall, indicadors de prosperitat i riquesa del mascle que posseïa els tres tipus de béns.

A més a més, junt amb la unió dels cultes, sorgí una estreta vinculació entre la dona i la terra, com a símbols de la fecunditat a la qual es rendia culte⁸. En ambdues es realitzava, a través de les més diverses vicissituds, la permanència de la vida, en la mesura que aquesta era fonamentalment generació; l'agricultor admirava per igual el misteri de la fecunditat que es desenvolupava als cavallons de la terra i al ventre matern. La terra era dona i la dona era terra, ambdues estaven habitades per les mateixes potències obscures que donaven raó de la generació; és per això que la natura, des de fa mil·lennis, ha sigut definida, metafòricament, com una mare.

La relació entre dona i natura no és, però, ni de bon tros lineal, tot al contrari, és fruit de la manera com l'home s'ha relacionat amb totes dues: en tots dos casos l'home és qui domina -tant la dona, com la natura-, i just per això s'identifica ell amb la cultura, mentre la dona és assimilada amb la natura. Un exemple ben clar d'aquest joc d'identificacions es dóna a la clàssica metàfora de l'acte sexual com a conreu de la terra -la dona és com la terra passiva que l'home deserma amb un forcat de semblança fàl·lica, per fecundar-la amb la sement⁹.

L'estreta relació, a les societats agrícoles primitives, entre la dona i la terra de què parlem era accentuada, a més, per dos fets: d'una banda elles eren les encarregades de conrear la terra, la maternitat les destinava a una vida sedentària, així mentre l'home caçava, pescava o feia la guerra, ella romania a casa i es feia càrrec dels cultius; d'altra banda, la propietat de la terra es transmetia a través de les dones -gairebé podem dir que n'eren les propietàries.

Tot aquest conjunt de factors permet de conèixer aquest període com l'edat d'or de la dona¹⁰.

Aquest tipus de cultes a la fecunditat que hem esmentat són, com ja hem dit, els que es troben a l'arrel de les nostres danses; d'entrada perquè també aquestes tenien per objecte celebrar les collites de l'estiu, però també perquè en posar la dona al mig de la festa rendeixen culte alhora a la fecunditat d'aquesta, tot situant al centre la institució matrimonial.

És sabut per tots que les danses han sigut, durant moltes generacions, un lloc on xicots i xicotes aprofitaven per a dur a terme «acostaments estratègics» entre els membres dels dos sexes, sovint tan aïllats l'un de l'altre a la resta de contextos socials, és a dir, per a començar a festejar, entre pudorosos somriures d'elles i exagerats compliments per part d'ells.

Al remat, entre cadenes i giravoltes, la vida de les parelles trobava una senda cap a l'altar, amb la qual cosa podem dir que aquestes festes nostres han jugat un paper cabdal pel que fa a la fecunditat dels bocairentins. Però això no és tot.

Per començar, la mateixa estructura del rogle, que divideix les dones i jóvens segons el seu estat civil (casades o solteres -és a dir, les que estan soltes), evidència la importància que té a la festa el matrimoni i la solteria. Això al capdavall, no era altra cosa sinó un reflex de la pròpia societat, on les dones eren classificades segons aquestes dues grans categories, a diferència dels hòmens que eren classificats en funció de l'ofici i, per tant, de l'estatus social. Així doncs, veiem com festa i matrimoni estaven estretament vinculats en l'origen.

A més a més, però, el fet que les xiquetes s'integren al rogle tan aviat com assoleixen l'edat fèrtil, vora els catorze anys, demostra que l'estrenada fecunditat de les xiquetes ja les feia esdevindre unes vertaderes dones, des de la perspectiva que realment importava: podien parir fills i, aleshores, passaven a estar «soltes» i podien ser exposades i esposades.

D'altra banda, a la festa ocupa un lloc destacat la Clavariessa i la seua cort (des de no fa gaire, als anys cinquanta), un conjunt de xicotes disponibles -i francament disposades- per engegar un bon casament. En elles assoleix, a més, el seu clímax, la poètica que entrelliga la fecunditat de la dona i la terra, amb florides metàfores que, tot d'una, presenten la Clavariessa -i per extensió, la seua cort i les jóvens disponibles del rogle, ja que totes són potencials clavariesses- amb un tret ben característic de la natura: la seua passivitat. En tots els casos, que se la compara amb una flor, posem per cas, és una dona servida en safata.

Valga com a exemple, una metàfora prodigiosa d'en Miguel Cantó ¹¹, on compara la Clavariessa amb una cadernera que canta inquieta en la paradeta del caçador, un innocent però terrible reclam, disposat al mig d'un estratègic parany bastit amb envisc per a enxampar mascles incautes. Pam dalt, pam baix, no altra cosa era el rogle als seus orígens.

Si parlem dels orígens, però, una qüestió resulta cabdal: com arribà Bocairent a adoptar una festa que donava tanta importància a la fecunditat i el matrimoni? Segons la tradició, les danses tenen el seu origen al segle XVII¹², una època en què la base econòmica local era la terra, amb els conreus i el ramat. Fins i tot el poderós gremi dels cardadors en depenia, ja que es dedicaven a cardar la llana. Així les coses, la classe benestant de Bocairent estava composta pels terratinents locals, que constituïen una autèntica oligarquia que controlava el poder polític i econòmic.

Aquesta oligarquia la formaven uns pocs nobles, però sobretot, la burgesia local de l'època, una burgesia que encara no tenia res a veure amb la del segle XIX, abocada a l'activitat industrial, altrament la base de la seua economia era la propietat agrària, amb la producció cerealícola al capdavant. Cert que n'hi havia de manufactura tèxtil, però el gros del capital burgés estava associat a la terra.

És comprensible, doncs, que a una societat que depenia força del camp hi sorgiren festes, tradicions i creences relacionades amb l'activitat agrícola, com és el cas de les danses de Bocairent. Com hem explicat abans, les condicions penoses de l'agricultura tradicional feien d'aquesta activitat una ocupació molt exposada; abans hem parlat extensament, per exemple, de les inclemències meteorològiques, incidències que afectaren de valent l'agricultura local al llarg de tot el segle XVII. El fred fou un denominador comú a tota la centúria, fins al punt que hagué de fer-se repartiment de queviures per als més necessitats; la sequera aparegué també de manera esporàdica però intensa, amb el cas remarcable del 1617, en què els veïns de la vila arribaren a baixar el Crist al poble, tot demanant aigua, testimoni evident del pes de l'agricultura a la mentalitat i les creences dels bocairentins de l'època¹³.

Les danses, però, no estaven solament relacionades, a l'origen, amb el conreu de la terra, sinó que a més, el matrimoni i la fecunditat -la descendència, vaja- hi jugaven un paper central. Per la burgesia terratinent, la propietat de la terra era importantíssima, però no ho era menys l'herència d'aquesta: i clar, és ací on el matrimoni i la descendència -legítima, és obvi- jugaven el seu paper. Just per això ocupà a les danses un lloc tan important la dona, en la mesura que la festa s'estructurava, totalment i absoluta, al voltant del casament.

La dansa, amb l'estructura del rogle, marcava les vies legítimes per l'herència de la terra, a més de ser el context idoni per a arranjar matrimonis de conveniència entre la classe benestant del poble. Resulta revelador, en aquest sentit, que la dansa es desenvolupara a la plaça del mercat, ja que, al capdavall, per a la concepció burgesa, el matrimoni altra cosa no era sinó un negoci on hi mitjançaven interessos de la família, sucoses dots i futures herències que engrandirien el capital familiar.

Per a la mentalitat burgesa, un matrimoni no era un afer privat, sinó públic, ja que hi havia interessos econòmics pel mig que havien de ser sancionats per llei. Aquest fet marcava profundament el nuviatge, ja que proscrivia absolutament les relacions prematrimonials i les seues conseqüències -els fills bords, que en diuen-, alhora que exigia la virginitat de les núvies, perquè al remat, el que estava en joc era la futura herència del marit. Això implicava al seu torn, un control ferri dels qui festejaven; vet ací la raó de les famoses carrabines i la restricció absoluta de qualsevol mena d'intimitat -per si de cas.

Tota aquesta mentalitat es troba perfectament reflectida a les nostres danses. D'entrada, ¿com anaven a deixar, donats els interessos que hi havia en joc, que tota una colla de xicots i xicotes, en la flor de la vida, es relacionaren al seu lliure albir? Impossible, calia sotmetre-ho a una severa vigilància; d'ací la presència dels majorals -els pastors del ramat-, i el desenvolupament de la dansa a l'espai públic per excel·lència del poble, és a dir, la plaça del mercat, sota l'escrutadora mirada de les respectives famílies.

Hom podrà imaginar, doncs, com d'ingenu és pensar que les jóvens balladores, en aquella època, escollien parella, per ballar, amb total llibertat, com en l'actualitat.

Altrament eren titelles sotmeses a la tirànica voluntat de llurs famílies.

Podem dir, per tant, que la festa de les danses era, al capdavall, un intercanvi de dones entre famílies¹⁴, un negoci dirigit pels hòmens: al rogle, amb els majorals, que vigilen el desenvolupament de la dansa; i a casa, amb el cap de família, qui arregla el destí de les filles, un bé com qualsevol altre al qual calia traure-li un bon rendiment amb casoris i negocis que feren acréixer el capital econòmic i social de la família.

Si les danses han sigut, doncs, en l'origen, tal com ací les hem descrites, és a dir, una manifestació clara del masclisme que sotmetia les dones, com pot ser que hàgem arribat a creure que les danses representaven una exaltació i gairebé glorificació de la dona bocairentina?

I no han sigut poques aquestes exaltacions, que han destacat el lloc central de la dona a les danses: «En aquellas es la mujer, con unas prerrogativas especiales que le dan cierta primacía sobre sus congéneres del sexo contrario, la que brilla con luz propia en los festejos. Ella es la que busca su pareja para la dança, la que inicia el baile, la que obsequia al varón, la que, en fin, luce su belleza con su traje siempre vistoso, de honda raigambre y puro estilo folklórico regional, en el que fulgen las lentejuelas cual diademas engarzadas en una perla: la mujer (...)¹⁵.

En què quedem, doncs? Les danses sotmeten o exalten la dona? Si les danses tenen l'origen que hem comentat, com ha sorgit aquest discurs enaltidor? Molt senzill: calia dissimular una mica.

El segle XX ha sigut, en molts aspectes, el segle de la dona, sobretot gràcies al sorgiment i desplegament dels moviments feministes. Pertot arreu hi proliferaren les reivindicacions de les dones per alliberar-se del tradicional sotmetiment que patien a mans dels hòmens, tot reivindicant drets socials i polítics.

Com a reacció, aviat sorgiren moviments pseudofeministes (a l'Estat espanyol, per exemple, la Secció Femenina de la Falange o l'Acció Catòlica Femenina¹⁶) que exaltaven les dones, des dels rols que tradicionalment se'ls havien adjudicat: els d'esposes, mares i ames de casa¹⁷. A les danses, alhora, fou necessari dur a terme una rentada de cara, ja que en palesar al mateix rogle el sotmetiment que patien les dones a la societat resultaven francament impresentables. Fou així que es desenvolupà un discurs enaltidor de la dona a la festa, semblant al que abans hem citat. Però això no fou tot, de més a més es dugué a terme el canvi més important que han viscut les danses al darrer segle: es canvià el cap de dansa, talment que deixà de ser-ho el batlle de la vila per a ser-ho la Clavariessa.

Ja ho insinuava -potser amb excessives precaucions- J. Villarrubia: «(…) si abans el batlle feia l'honor de escollir parella com a cap de dansa, avui, per una deixes sospitoses evolucions, que no sabríem si considerar com conquesta de les fémines o falaguer «tapaboques» dels varons, és la dona la protagonista de la festa.» (sic)¹⁸.

Villarrubia, però, hi afegia: «Suposant que el canvi fos un parany del «machisme», hauríem acertat, sense voler, en retornar-li a les Dances u dels seus vells i veritables significats, com és el cant a la fecunditat. Si abans es festejava la fecunditat de la terra, la recollida dels conreus en el punt màxim de maduresa, avui festegem a la dona que és conreadora en ella mateixa de la persona humana» (sic).

Sense mitges tintes; el canvi era realment un parany del masclisme: atorgar el protagonisme a la dona -no oblidem que la Clavariessa venia a substituir al rogle la màxima autoritat local (el batlle)- permetia de crear la il·lusió que les dones assolien majors cotes de rellevància social. Tanmateix, ben mirat, com es reconeixia a la mateixa època, allò no era altra cosa que un efímer regnat de cinc dies, que cercava ocultar el mateix sotmetiment de sempre de què n'eren víctimes les dones.

A més a més, si bé és cert que la fecunditat de la terra -i de la dona també, no ho oblidem- és un dels vells i veritables significats de la festa, també és cert que aquest culte a la fecunditat representa, sense cap mena d'ambigüitats, una visió reduccionista de la dona -una dona és una matriu-, pròpia d'un temps i una mentalitat intrínsecament masclista. Una mentalitat que és, justament, la que ha bastit el «suposat parany del masclisme».

Sembla, doncs, que en J. Villarrubia, malgrat ser conscient en certa mesura d'aquest parany, ja que reconeixia que el canvi esmentat possiblement era un simple «tapaboques», d'altra banda n'era víctima -com gairebé tothom en aquella època (als anys setanta)-, en acceptar el discurs de lloança de la dona bastit al voltant de la maternitat i la fecunditat.

El que palesa aquest fet és que el parany del masclisme a les danses ha tingut un èxit notable: així les coses podem dir que des que s'encetà (possiblement a primeries del segle XX), fins l'actualitat no ha estat contestat; puix ha aconseguit encobrir el manifest masclisme que hi implicava gràcies a l'exaltació retòrica i el culte a la dona i la seua fecunditat.

Solament de manera molt recent -aquest mateix any, vaja-, ha plantejat algú obertament el caràcter discriminatori de les danses respecte a la dona, tot trencant el tradicional discurs que entenia aquesta festa com l'enaltiment de la dona bocairentina. Ha estat Carmen Doménech qui ho ha fet, tot reclamant, sense temor, que «(…) la festa necessita d'una actualització i d'aquesta manera incorporar els drets aconseguits per les dones en tots els àmbits, i així, poder-los exercir a l'hora de gaudir de les nostres danses»¹⁹.

Del que es tracta, en definitiva, és del trencament definitiu del parany del masclisme, tot dient, implícitament: ja està bé de discursos que enalteixen les dones però que, alhora, continuen discriminant-les segons siguen casades o fadrines, tot considerant el matrimoni la principal meta de la seua vida; ja està bé d'exaltar la bellesa passiva de la dona bocairentina -recordem les metàfores florals tan sovintejades; ja està bé de tractar la Clavariessa i la seua cort com una mercaderia que cal vendre a la plaça del mercat…

Les dones bocairentines d'avui dia se suposa tenen altres metes, per exemple laborals, a banda del matrimoni i la maternitat; les jóvens bocairentines després de la revolució sexual, no són ja simples belleses passives, altrament són força actives -caçadores, fins i tot; la Clavariessa i la seua cort no són, ni molt menys,una mercaderia, un objecte que els mascles contemplen i escullen a la plaça del mercat…

Ara bé, fins ara hem explicat que han sigut i què són les danses de Sant Agustí; a partir d'ací escau parlar de què desitgem que siguen, és a dir, del seu futur: les danses han de ser el que són i han sigut, és a dir, la festa de la dona de tota la vida -la sotmesa- o han de ser la festa de la dona actual o fins i tot futura -l'alliberada? Potser és hora de discutir-ho.

Notes de pàgina:

1.- Els autors volen agrair a la seua col·laboració a Pepa Serrano Molina, Pepa i Eduvigis Sanz.

2.- Colomer Boronat V.

3.- Anònim, 1953

4.- Villarrubia i Juan, J.

5.- Vegeu Ariño, A., pp. 341-354

6.- Per a més informació sobre el culte a santa Bàrbara, vegeu Ariño A., pp. 317-323

7.- Valor, E., pp. 42-45

8.- Sobretot a través del culte a les deesses de la fecunditat.

9.- Vegeu Amorós, C., pp. 31-40.

10.- Vegeu De Beavoir, S., vol. I, pp. 130-135. Cal no confondre aquesta edat d’or amb allò que alguns han identificat com l’època del matriarcat. Al període de què parlem les dones tenien un major protagonisme social, ara bé, no ho oblidem, perquè eren els hòmens els qui els l’atorgaven, ja que també aleshores eren ells els qui tenien la paella pel mànec. Per a més informació consulteu l’article de Joan Sanz a aquesta mateixa publicació.

11.- Vegeu Cantó, M. 1984

12.- Vegeu Anònim, 1974

13.- Vegeu Soler A. i Ferre, J. A., pp. 138-139

14.- Parlar d’intercanviar dones zona molt fort, tanmateix els estudis realitzats sobre l’origen de les relacions de parentiu i del matrimoni apunten en aquesta direcció. Segons l’antropòleg Cl. Lévi-Strauss, el tabú de l’incest té el seu origen en la institució del matrimoni entre grups o clans diferents (exogàmia). Aquest tipus d’unions podien ser, al se torn, fruit d’un intercanvi restringit, pel qual el que donava una dona del seu clan esperaba de rebre’n una altra amb certa immediatesa, o d’un intercanvi generalitzat, en el qual la exigencia de reciprocitat no era inmediata. Aquesta modalitat d’intercanvi generalitzat és la que es trova a la base del matrimoni burgés modern i contemporani, així com també a les danses, com a context d’intercanvi de dones. Vegeu Abad Martínez, L.V., pp 262-291.

15.- Anònim, 1953.

16.- Per a més informació vegeu l’article d’Adelaida Tornero en aquest mateix número.

17.- Per a més informació vegeu l’article de Pau Calabuig en aquest mateix número.

18.- Villarrubia, J.

19.- Doménech i Boscà, C. p 23.

Bibliografia:

ABAD MARTÍNEZ, L. V., La mirada distante sobre Lévi-Strauss, Siglo XXI i CIS, Madrid, 1995.

AMORÓS, C., Hacia una crítica de la razón patriarcal, Editorial Anthropos, Barcelona, 1991.

ANÓNIM, «La dolçaina i el tabalet en las fiestas de Bocairente», PFSA, 1974

- «La mujer en la fiesta», PFMC, 1953

- «La mujer y la fiesta», PFMC, 1979

AJUÑO, A. Festes, rituals i creences, Edicions Alfons el Magnànim, València, 1988.

CANTÓ, M., «D'on li vindrà l'alegria?...», PFSA, 1984.

- «L'any internacional de la dona», PFMC, 1976.

COLOMER BORONAT, V., «La mujer en nuestras fiestas», PFSA, 1979

DDAA, XXVI Festa de les Danses de la Vall d'Albaida, Grup de Danses d'Agullent, Ontinyent, 2003.

DE BEAUVOIR, S., El segundo sexo, 2 vol., Ediciones Cátedra, Universitat de València, Instituto de la Mujer, Madrid, 2002.

DOMÉNECH i BOSCÀ, C., «Entre la tradició i l'actualitat», PFSA, 2004.

MANSANET RUBES, J.L., «Problemática en la evolución de la fiesta», PFMC, 1971.

MILÁN ÁLVAREZ, J.M., Bocairente en fiestas. Poema original, Editorial Valenciana.

REIG MOLINA, R., Un repaso por las actas, manuscrit, 2002.

RODRIGUEZ, V., «La mujer en la fiesta», PFMC, 1972.

SOLER, A. i FERRE, J.A., Història de la vila de Bocairent, Ajuntament de Bocairent, Alcoi, 2003.

TORRENT, V., «Música i Festa», dins d'ARIÑO, A. (dir.), Calendari general de les festes de la Comunitat Valenciana. 1 Festes d'estiu, Conselleria Cultura Generalitat Valenciana, Institut Turístic Valencià, València, 1995.

VALOR, E., La idea de l'emigrant, Gregal Llibres, València, 1987.

VILLARRUBIA i JUAN, J., «En l'aire de les Danses», PFSA, 1973.

ENTRE LA TRADICIÓ I L'ACTUALITAT

Encara que les festes han acabat, nosaltres continuem!!

Hui vos deixem l'article que Carmen Domenech va publicar al programa de Sant Agustí l'any 2004. I es que ja fa anys que aquestos canvis venen reclamant-se...

Recollida de signatures!


ENTRE LA TRADICIÓ I L'ACTUALITAT

Al voltant de les nostres danses hi ha una sèrie d'accions i protocols que s'han transmès de manera oral de pares i mares a fills i filles. Aparentment pareix ser, que aquests protocols i costums són: els caps de dansa, els acompanyants, etc, sempre han sigut de la mateixa manera. Però en realitat sempre hi ha hagut canvis i sobretot al llarg del segle XX, que jo tinga coneixement, ha estat un segle ple de canvis importants:

- Amb la llum elèctrica, desapareixen les graelles o alimares que il·luminaven la plaça, apareix la estètica dels ornaments amb bombetes o perilles de colors, i darrerament la popularment coneguda aranya.

- Apareix la figura de la Clavariessa (any 1954) i desapareix la figura del Majoral Major.

- Es canvien les dates de celebrar les danses, de fer-se a partir del dia de Sant Agustí, passen a fer-se cinc dies abans.

- Es deixen de fer dansetes en alguns carrers tradicionals, (per exemple: al carrer Ereta de Penya), i s'augmenten les nits de dansetes per a ballar en el carrer de les clavariesses corresponents.

- Es posa una edat mínima per eixir a ballar al rogle gran.

- Es produeix un canvi o recuperació, pel que fa a la indumentària tradicional per eixir a ballar. Els homes han adoptat tota classe de peces i color tradicionals: saragüells, negrilles, calçó curt de patiport, jupetins, jupes, mocadors, calces de colors, etc. Respecte a les dones hi ha en l'actualitat una gran varietat de vestits, que li donen a les danses una gran vistositat, colorit i riquesa. Cal destacar, desgraciadament la desaparició de la utilització del mocador de Manila i els faldellins de cretona. D'altra banda, hem de destacar la gran quantitat de models de jipons, cotetes i faldellins d'inspiració sobre peces del segle XVIII, i sobretot la recuperació del faldellí de llana que ja popularment se'l denomina de «cardaora».

Com es pot veure el temps va passant i les coses van canviant, res és de «tota la vida», i d'aquesta manera la festa va millorant. En l'actualitat, cal destacar el gran nombre de parelles que ixen a la plaça i l'ambient festiu que entre aquestes es respira.

Crec que cal anar pensant en fer un anàlisi crític de la realitat de les danses i d'algunes accions i protocols que conserva, que són veritablement discriminatòries entre les dones que participen en la festa. És a dir, a la festa hi ha una sèrie d'accions que discriminen a les dones entre casades i fadrines. Les casades tenen uns privilegis i les fadrines en tenen altres. Tot açò, fa que algunes nits, es produïsquen conflictes entre balladors i balladores, uns que respecten la tradició i altres que no ho fan. Per tant, els majorals unes vegades utilitzen el criteri de la tradició, altres callen i deixen fer i la majoria de les vegades es veuen impotents de posar raó on tots la tenen. En aquest cas, la tradició i el dret a la igualtat es contradiuen.

Crec que va sent hora de reflexionar sobre alguns temes, com per exemple:

- Per què té que ser casada la dona cap de dansa?

- Per què l'acompanyament del cap de dansa té que ser necessàriament una dona casada?

- Per què hi ha dos torns a l'hora d'eixir a ballar?

- Per què es permet que algunes balladores s'arreglen els torns?

- Per què es permet que en les formes d'interpretar els fandangos, s'ajunten quadres i es facen passades estranyes on va desvirtuant-se la dansa?

Per al meu entendre, la festa necessita d'una actualització i d'aquesta manera incorporar els drets aconseguits per les dones en tots els àmbits, i així, poder-los exercir a l'hora de gaudir les nostres danses.

Ara bé, en cas de que aquest canvis es dugueren a terme, caldria fer una forta campanya d'informació i de consens per a que la festa incorpore unes normes veritablement igualitàries i democràtiques, acuradament estudiades per a que aquestes noves normes siguen acceptades per tots i totes els components que participen en les danses i que no foren motiu de confusió ni de conflicte.

La tradició no té que ferir els drets de les persones, però també hem de ser conscients de que, el que ha fet que les danses arriben als nostres dies amb la qualitat i serietat que tenen, ha estat perquè tot el món tenia clar quin era el seu paper. Per la qual cosa, pense que les persones que estan al front de l'organització de la festa tenen l'obligació de conèixer les tradicions i des d'eixe coneixement fer les propostes per adequar-les als nous temps, amb tranquil·litat i sense entrar en debats acalorats i amb manca de raó, els majorals haurien de fer un treball de consens i anar fent propostes de canvi per aconseguir el difícil equilibri entre la tradició i els temps actuals, i a la vegada aconseguir una festa participa i activa, orgullosa del seu passat i amb molt de futur.

DISCURS PROCLAMACIÓ - DANSES 2008

D'acord amb la campanya començada per l'Associació Més que Dones, per a la modernització de les Danses de Bocairent i així la declaració d'aquestes com a Bé d'Interés Cultural Immaterial (BICI), volem aportar al debat, textos d'altres persones, que ja fa temps que ho venen reclamant.

Començarem amb el discurs que la periodista, Adelaida Ferre Tortosa, va pronunciar a la Proclamació de l'any 2008. Reproduïm el text tal i com ella ens l'ha fet arribar.

Recollida de signatures!

PROCLAMACIÓ 2008 - Adelaida Ferre Tortosa

Bona nit a totes les persones amants de la dansa que us heu

donat cita en aquest acte d’enaltiment de les festes d’estiu. Vull

mostrar el meu agraïment a la Junta de Majorals per haver pensat

en mi com a mantenidora d’aquest acte de Proclamació de la

Festa, i per donar-me l’oportunitat d’adreçar-me a tots vosaltres.

És, per a mi, un motiu de satisfacció.

La festa que aquesta nit ha estat proclamada, és una festa

que jo tinc en molta estima perquè, des de sempre, l’he viscuda

de ben a prop i, encara més, en sóc partícip. Vaig eixir al rogle

per primera vegada als 15 anys. Recorde aquell estiu com si fóra

ara. A ma casa, dies abans del “debut”, hi havia un rebombori

induït, sobretot, per la meua àvia. Ella havia estat, això que se’n

sol dir balladora “de solera” i, clar, observava tots els meus

progressos amb deteniment. El més important per ella era que

ballara bé, no fóra cas que em tiraren a mitja dansà i, clar, quina

vergonya! Ara bé, si en aquells dies em va restar clara una cosa,

va ser que ella, la meua àvia, tenia un vestit per cada nit. I ben

orgullosa que n’estava, ella! Jo, això, no podia digerir-ho. Un per

cada nit! Però clar, si a la meua àvia li venia, així de cop, la dèria

lluïdora, només havia de despenjar les cortines de cretona

florejades d’alguna habitació, i dedicar un parell de vesprades a la

costura. Les coses havien canviat molt des que la meua àvia

havia fet la darrera dansà.

En efecte, les danses han protagonitzat canvis

espectaculars en les darreres dècades: pel que fa a la cura de la

indumentària, el nombre de participants i, fins i tot, en el

d’espectadors. Crec que m’aventuraré i asseguraré que la dansa

ha canviat més ràpidament en aquestes últimes dècades, que no

en els 4 segles anteriors. Tanmateix, no ho perdem de vista,

aquests canvis a què faig referència, són superficials. Perquè,

parem-ne atenció: ha canviat la festa al mateix temps que el

col·lectiu social que la fa possible? Ja us puc avançar la resposta:

NO.

Qualsevol manifestació festiva no és res més que el retrat

d’una organització social determinada, en aquest cas, hauríem de

suposar que es tracta del mirall de la societat bocairentina, però

no de la nostra societat, sinó la dels nostres avantpassats més

llunyans.

És ben sabut que les primeres danses es ballaven com a

celebració de la fi dels períodes de collita, atés que les

economies d’abans del segle XIX eren, fonamentalment, agràries.

Per tant, les nostres danses de ben segur que responen a aquest

origen agrari. Però, i què hi ha de l’organització del rogle? Cal

suposar que també obeirà a alguna raó.

Han estat moltes les veus que han assenyalat la dona com

a figura vertebradora de la dansa i del rogle i, per això,

protagonista. I és ben cert. Però no és, per això, motiu de

complaença, sinó més aviat tot el contrari. A la dona se li permet

ser part integrant del rogle quan ha assolit l’adolescència i, una

vegada n’és membre, la seua consideració social només pot

variar en funció de l’estat civil. D’ací la distribució entre casades i

fadrines. I això és així perquè, fins ben entrat el segle XX, mentre

que els homes assolien cotes de poder i d’èxit professional cada

vegada majors, les dones teníem una sola meta possible: o ens

casàvem i passàvem a dependre del marit, o ens quedàvem

fadrines i, en aquest cas, continuàvem depenent del pare. I, al

rogle, això, és més que palés. O no heu parat mai atenció en el

fet que la condició social de l’home no és, en absolut, tinguda en

compte, mentre que la de la dona és fonamental? I aquesta

classificació, com deia, no és motiu de complaença.

Afortunadament, les persones de mica en mica hem anat

assolint més espais de llibertat individual i, com a conseqüència,

els models familiars i de vida personal són d’allò més diversos.

Cadascú tria un patró de vida, normalment en funció de les

pròpies conviccions. Segur que tots coneixem algú que ha triat

viure en parella sense formalitzar-ho per escrit; o alguna parella

homosexual, homes o dones, que potser a hores d’ara estan

plantejant-se de tenir fills; o alguna dona que ja ha pres aquesta

decisió i ha pensat que vol ser mare en solitari. I posant exemples

de models de famílies, podríem estar tota la nit. Perquè n’hi ha

tants com persones. I, com s’ha adaptat la dansa davant de tot

açò? Senzillament, no ho ha fet. Perquè continua anquilosada en

el discurs folklòric d’enaltiment de la dona. Jo sóc dona, m’agrada

ballar, però no m’hi sent, en absolut, identificada.

Sota el meu parer, és necessari que la dansa incorpore les

diferents realitats amb què tots convivim cada dia. Perquè la

distinció entre casades i fadrines, a més d’anar en detriment de

les pròpies dones, perquè és una divisió reduccionista i curta de

mires, ha quedat absolutament endarrerida i, en definitiva,

obsoleta. Potser és l’hora d’encetar un debat que feia temps que

es parlava d’amagat, treure’l a la palestra, i parlar-ne amb

normalitat.

Com a conseqüència, les diverses figures que protagonitzen

la dansa han de veure’s, necessàriament, afectades. Parle, per

exemple, del cap de dansa. La condició conjugal també és

determinant en aquest cas i, personalment, no entenc per què. En

un cap de dansa es valora la vigència de la seua acta matrimonial

però, en canvi, es passa per alt la seua solvència per orquestrar

la dansa, liderar-la i ser el referent de tots els balladors. I el

mateix ocorre amb l’acompanyant i, en aquest cas, sí que no ho

veig gens clar. No haurien de ser, totes dues, balladores

experimentades, independentment del seus estat civil?

Com deia, les diverses figures participants de la dansa

s’hauran de veure afectades si s’inicia la reflexió que aquesta nit

us propose. També, per descomptat, la clavariessa i la seua cort

d’honor. Aquesta figura va cobrar sentit en un moment històric en

què les regines de les festes floreixien per tot arreu. I dic

floreixien, perquè sovint se les compara amb una flor, i se’n

destaca la delicadesa i la joventut. Les clavariesses han estat,

com diu la cançó, les floretes de la casa i del carrer, les

jovençoles que es presenten a ulls del públic expectant. Però,

veritat que a un fill nostre que decideix ser majoral no li diríem

que és una floreta delicada? Cal ser conscients d’una cosa: la

clavariessa és el que és: una dona amb personalitat pròpia i que,

ni de bon tros, és la representant anual de la dona bocairentina.

Únicament es representa a sí mateixa.

Aprofite l’avinentesa per reflexionar, també, sobre aquesta

figura. Enguany, malgrat els esforços de la Junta de Majorals,

ningú no s’hi ha volgut presentar. Ja en els últims anys la tria de

Clavariessa ha estat una qüestió difícil, i potser això siga un

indicador que alguna cosa està canviant. Fa més de 50 anys que

es va introduir eixa figura, com a element enriquidor de la festa. I,

possiblement, així ha sigut. Tanmateix, la dansa era anterior a la

Clavariessa, i continuarà sobrevivint talment sense aquesta

figura. Perquè la dansa és l’essència de la festa, i no la

Clavariessa. L’hem assumida com a figura cabdal en alguns

actes,com ara la cavalcada i la processó, i això està bé. Però

potser les dones joves d’aquest poble ja no se senten

identificades amb els valors que duu associada la figura de la

Clavariessa. I això ho dic per com ha estat de dificultós convéncer

les últimes. Enguany, de fet, no s’ha convençut cap balladora,

però crec que hem de llevar-li ferro a l’assumpte. Si, com he dit,

en els últims anys la troballa de Clavariessa ha estat dificultosa,

fins al punt que enguany no n’hi ha, potser hi haurem de

reflexionar.

Deia al començament, que qualsevol festa és reflex de la

societat que la fa possible. I, en el moment que se’n desvincula,

la tradició corre el perill de desaparéixer. Perquè les noves

generacions ens sentim reconegudes en la dansa, perquè no la

veiem com un element alié a nosaltres, cal fer-la nostra. De la

mateixa manera que el Bocairent industrial va decidir canviar les

dates de les cinc nits per un fet tan simple com que coincidiren

amb les vacances de la gent. Aleshores la dansa es va adaptar a

les noves necessitats, i no va passar res. Més aviat al contrari: es

va reactivar la festa.

Perquè, en definitiva, per tal d’assegurar la continuïtat de la

festa cal assegurar, abans, la predisposició de la gent a

participar-hi. A Bocairent hem aconseguit una fita molt important:

preservar les nostres danses i enriquir-les amb el ball de

centenars de persones. I això és un motiu de satisfacció: quan a

la majoria dels pobles han desaparegut, o s’han vist reduïdes a

manifestacions folklòriques minoritàries, a Bocairent hem fet de la

dansa un tret identitari, un element definitori de la pròpia

idiosincràsia, i una manifestació festiva que aplega, cada any, un

bon grapat d’espectadors.

Però, per això, no hem de caure en l’autocomplaença. Cal

respectar les tradicions, però sempre observant-les amb mirada

crítica. Cal impulsar la dansa, però sense esdevenir fervents

defensors de l’immobilisme. Cal, en definitiva, que les tradicions

siguen testimoni i hereves directes de totes les conquestes

socials que, com a col·lectiu, hem assolit amb molt d’esforç.

Perquè, altrament, estaríem traint la història i traint-nos a

nosaltres mateixos.

Bona nit i Bones festes.