SENSE DONA NO HI HA FESTA

Continuem oferint-vos més opinions, sobre el paper de la dona a les Danses de Sant Agustí. 
En aquest cas, hem recuperat un article publicat a la revista Trames, al número 3 de l'any 2006. Els seus autors són Vicent Verdú i Pau Calabuig.

L'article fa referència al paper de la dona, tant a les festes de Sant Agustí, com a les de Sant Blai; ací només hem transcrit la part referent a les festes de Sant Agustí, encara que, recomanem la lectura de l'article complet.

Recollida de Signatures!!!!

SENSE DONA NO HI HA FESTA

APROXIMACIÓ A LES FESTES MAJORS DE BOCAIRENT DES DE LA PERSPECTIVA DE GÈNERE

Vicent Verdú i Pau Calabuig¹

“¿Hay pues, lugar para la mujer en las fiestas de Bocairente? Esta claro que sí, (…) decisivamente deben quedar las fiestas de San Blas para los hombres, salvo reducidos casos en que la mujer figure destacada y las de San Agustín para la mujer, procurando plantear y realizar estas últimas con el máximo de elegancia, riqueza y donaire, acorde con la figura homenajeada” ²

El masclisme és, sens dubte, un tret essencial de la nostra cultura; la nostra història, tradicions i costums estan llastrades per aquest beneït costum de relegar les dones a un segon plànol.

Per a bé o per a mal les festes manifesten les més arrelades conviccions i creences d'una societat i per això les nostres festes són un botó de mostra excel·lent del nostre masclisme: a les festes de Sant Blai són moros i cristians, sobergs guerrers de tarannà baronívol -és a dir, ben mascles ells; a les festes de Sant Agustí són cardadores i balladores, polides dansaires de tarannà agradívol -és a dir, ben fembres elles. I rere això una determinada manera d'entendre les relacions de gènere.

No són pocs els qui han marcat aquesta distinció entre les dues grans festes de Bocairent; així, per exemple, hem sentit sovint que: «(…) en Bocairente hay dos clases de fiestas las de San Agustín, para la mujer, y las de San Blas, para los hombres»³

Més d'un pot argumentar que avui dia les dones participen en igualtat de condicions a les festes de Sant Blai, i que a les de Sant Agustí ni de bon tros està discriminada la dona. I així sembla d'entrada, ara bé, per no parlar foradat cal anar a la història.

Les danses: el culte a la dona com a masclisme encobert

«Nosaltres festegem a tota una humanitat creadora. Als camps i les seves collites. Als telers i els seus teixits. I per damunt, com resum d'esta fecunditat, a la dona bocairentina, compendi i cim de totes les virtuts d'un poble i les seves tradicions»⁴

És un lloc comú situar l'origen de les danses d'estiu en relació amb les celebracions d'acció de gràcies per les collites i la fecunditat dels camps. Aquest tipus de celebracions estan esteses pertot arreu i tenen moltes diferents modalitats, d'entre les quals, les danses en representen tan sols una⁵.

Els canvis experimentats per la societat contemporània han fet que la significació originària d'aquest tipus de festes s'haja diluït amb el pas de les generacions.

Cal recordar, en aquest sentit, la importància que tenia a una economia agrària de subsistència la collita anual; això explica que aquesta mena de comunitats agràries atorgaren tanta importància a festes d'aquesta índole.

La vida del llaurador, en aquells temps en què no hi havia cap mena d'ajuda ni d'assegurança o assistència en cas de pèrdua de collites pel mal oratge (tronades, gelades, pedregades…), quan la vida del llaurador era, en definitiva, vertaderament precària, l'angoixa que patien davant les inclemències de l'oratge, els feu desenvolupar tot un conjunt de creences, festeigs i costums associats a l'activitat agrícola, com les esmentades celebracions d'acció de gràcies per les collites o, també, com les rogatives a santa Bàrbara «bendita», culte que restà recollit magistralment per l'amant de la ruralia valenciana, el malaguanyat Valor, a la novel·la La idea de l'emigrant⁷.

De fons, com ja hem insinuat, a l'acció de gràcies per les collites, hi subjeia el culte a la fecunditat dels camps, pròpia d'una cultura agrícola, valga la redundància (agricultura o conreu dels camps, en llatí).

Ara bé, el culte a la fecunditat en aquesta mena de societats no es limitava a la fecunditat dels camps, sinó que s'estenia també a la dels ramats o, fins i tot, a la de les dones. Així les coses, aviat s'integrà, a l'imaginari col·lectiu, aquest triple culte a la fecunditat en un de sol; hom celebrava, per igual, la joia de les collites, la reproducció del bestiar i l'infantament de la prole. Tots tres eren, al capdavall, indicadors de prosperitat i riquesa del mascle que posseïa els tres tipus de béns.

A més a més, junt amb la unió dels cultes, sorgí una estreta vinculació entre la dona i la terra, com a símbols de la fecunditat a la qual es rendia culte⁸. En ambdues es realitzava, a través de les més diverses vicissituds, la permanència de la vida, en la mesura que aquesta era fonamentalment generació; l'agricultor admirava per igual el misteri de la fecunditat que es desenvolupava als cavallons de la terra i al ventre matern. La terra era dona i la dona era terra, ambdues estaven habitades per les mateixes potències obscures que donaven raó de la generació; és per això que la natura, des de fa mil·lennis, ha sigut definida, metafòricament, com una mare.

La relació entre dona i natura no és, però, ni de bon tros lineal, tot al contrari, és fruit de la manera com l'home s'ha relacionat amb totes dues: en tots dos casos l'home és qui domina -tant la dona, com la natura-, i just per això s'identifica ell amb la cultura, mentre la dona és assimilada amb la natura. Un exemple ben clar d'aquest joc d'identificacions es dóna a la clàssica metàfora de l'acte sexual com a conreu de la terra -la dona és com la terra passiva que l'home deserma amb un forcat de semblança fàl·lica, per fecundar-la amb la sement⁹.

L'estreta relació, a les societats agrícoles primitives, entre la dona i la terra de què parlem era accentuada, a més, per dos fets: d'una banda elles eren les encarregades de conrear la terra, la maternitat les destinava a una vida sedentària, així mentre l'home caçava, pescava o feia la guerra, ella romania a casa i es feia càrrec dels cultius; d'altra banda, la propietat de la terra es transmetia a través de les dones -gairebé podem dir que n'eren les propietàries.

Tot aquest conjunt de factors permet de conèixer aquest període com l'edat d'or de la dona¹⁰.

Aquest tipus de cultes a la fecunditat que hem esmentat són, com ja hem dit, els que es troben a l'arrel de les nostres danses; d'entrada perquè també aquestes tenien per objecte celebrar les collites de l'estiu, però també perquè en posar la dona al mig de la festa rendeixen culte alhora a la fecunditat d'aquesta, tot situant al centre la institució matrimonial.

És sabut per tots que les danses han sigut, durant moltes generacions, un lloc on xicots i xicotes aprofitaven per a dur a terme «acostaments estratègics» entre els membres dels dos sexes, sovint tan aïllats l'un de l'altre a la resta de contextos socials, és a dir, per a començar a festejar, entre pudorosos somriures d'elles i exagerats compliments per part d'ells.

Al remat, entre cadenes i giravoltes, la vida de les parelles trobava una senda cap a l'altar, amb la qual cosa podem dir que aquestes festes nostres han jugat un paper cabdal pel que fa a la fecunditat dels bocairentins. Però això no és tot.

Per començar, la mateixa estructura del rogle, que divideix les dones i jóvens segons el seu estat civil (casades o solteres -és a dir, les que estan soltes), evidència la importància que té a la festa el matrimoni i la solteria. Això al capdavall, no era altra cosa sinó un reflex de la pròpia societat, on les dones eren classificades segons aquestes dues grans categories, a diferència dels hòmens que eren classificats en funció de l'ofici i, per tant, de l'estatus social. Així doncs, veiem com festa i matrimoni estaven estretament vinculats en l'origen.

A més a més, però, el fet que les xiquetes s'integren al rogle tan aviat com assoleixen l'edat fèrtil, vora els catorze anys, demostra que l'estrenada fecunditat de les xiquetes ja les feia esdevindre unes vertaderes dones, des de la perspectiva que realment importava: podien parir fills i, aleshores, passaven a estar «soltes» i podien ser exposades i esposades.

D'altra banda, a la festa ocupa un lloc destacat la Clavariessa i la seua cort (des de no fa gaire, als anys cinquanta), un conjunt de xicotes disponibles -i francament disposades- per engegar un bon casament. En elles assoleix, a més, el seu clímax, la poètica que entrelliga la fecunditat de la dona i la terra, amb florides metàfores que, tot d'una, presenten la Clavariessa -i per extensió, la seua cort i les jóvens disponibles del rogle, ja que totes són potencials clavariesses- amb un tret ben característic de la natura: la seua passivitat. En tots els casos, que se la compara amb una flor, posem per cas, és una dona servida en safata.

Valga com a exemple, una metàfora prodigiosa d'en Miguel Cantó ¹¹, on compara la Clavariessa amb una cadernera que canta inquieta en la paradeta del caçador, un innocent però terrible reclam, disposat al mig d'un estratègic parany bastit amb envisc per a enxampar mascles incautes. Pam dalt, pam baix, no altra cosa era el rogle als seus orígens.

Si parlem dels orígens, però, una qüestió resulta cabdal: com arribà Bocairent a adoptar una festa que donava tanta importància a la fecunditat i el matrimoni? Segons la tradició, les danses tenen el seu origen al segle XVII¹², una època en què la base econòmica local era la terra, amb els conreus i el ramat. Fins i tot el poderós gremi dels cardadors en depenia, ja que es dedicaven a cardar la llana. Així les coses, la classe benestant de Bocairent estava composta pels terratinents locals, que constituïen una autèntica oligarquia que controlava el poder polític i econòmic.

Aquesta oligarquia la formaven uns pocs nobles, però sobretot, la burgesia local de l'època, una burgesia que encara no tenia res a veure amb la del segle XIX, abocada a l'activitat industrial, altrament la base de la seua economia era la propietat agrària, amb la producció cerealícola al capdavant. Cert que n'hi havia de manufactura tèxtil, però el gros del capital burgés estava associat a la terra.

És comprensible, doncs, que a una societat que depenia força del camp hi sorgiren festes, tradicions i creences relacionades amb l'activitat agrícola, com és el cas de les danses de Bocairent. Com hem explicat abans, les condicions penoses de l'agricultura tradicional feien d'aquesta activitat una ocupació molt exposada; abans hem parlat extensament, per exemple, de les inclemències meteorològiques, incidències que afectaren de valent l'agricultura local al llarg de tot el segle XVII. El fred fou un denominador comú a tota la centúria, fins al punt que hagué de fer-se repartiment de queviures per als més necessitats; la sequera aparegué també de manera esporàdica però intensa, amb el cas remarcable del 1617, en què els veïns de la vila arribaren a baixar el Crist al poble, tot demanant aigua, testimoni evident del pes de l'agricultura a la mentalitat i les creences dels bocairentins de l'època¹³.

Les danses, però, no estaven solament relacionades, a l'origen, amb el conreu de la terra, sinó que a més, el matrimoni i la fecunditat -la descendència, vaja- hi jugaven un paper central. Per la burgesia terratinent, la propietat de la terra era importantíssima, però no ho era menys l'herència d'aquesta: i clar, és ací on el matrimoni i la descendència -legítima, és obvi- jugaven el seu paper. Just per això ocupà a les danses un lloc tan important la dona, en la mesura que la festa s'estructurava, totalment i absoluta, al voltant del casament.

La dansa, amb l'estructura del rogle, marcava les vies legítimes per l'herència de la terra, a més de ser el context idoni per a arranjar matrimonis de conveniència entre la classe benestant del poble. Resulta revelador, en aquest sentit, que la dansa es desenvolupara a la plaça del mercat, ja que, al capdavall, per a la concepció burgesa, el matrimoni altra cosa no era sinó un negoci on hi mitjançaven interessos de la família, sucoses dots i futures herències que engrandirien el capital familiar.

Per a la mentalitat burgesa, un matrimoni no era un afer privat, sinó públic, ja que hi havia interessos econòmics pel mig que havien de ser sancionats per llei. Aquest fet marcava profundament el nuviatge, ja que proscrivia absolutament les relacions prematrimonials i les seues conseqüències -els fills bords, que en diuen-, alhora que exigia la virginitat de les núvies, perquè al remat, el que estava en joc era la futura herència del marit. Això implicava al seu torn, un control ferri dels qui festejaven; vet ací la raó de les famoses carrabines i la restricció absoluta de qualsevol mena d'intimitat -per si de cas.

Tota aquesta mentalitat es troba perfectament reflectida a les nostres danses. D'entrada, ¿com anaven a deixar, donats els interessos que hi havia en joc, que tota una colla de xicots i xicotes, en la flor de la vida, es relacionaren al seu lliure albir? Impossible, calia sotmetre-ho a una severa vigilància; d'ací la presència dels majorals -els pastors del ramat-, i el desenvolupament de la dansa a l'espai públic per excel·lència del poble, és a dir, la plaça del mercat, sota l'escrutadora mirada de les respectives famílies.

Hom podrà imaginar, doncs, com d'ingenu és pensar que les jóvens balladores, en aquella època, escollien parella, per ballar, amb total llibertat, com en l'actualitat.

Altrament eren titelles sotmeses a la tirànica voluntat de llurs famílies.

Podem dir, per tant, que la festa de les danses era, al capdavall, un intercanvi de dones entre famílies¹⁴, un negoci dirigit pels hòmens: al rogle, amb els majorals, que vigilen el desenvolupament de la dansa; i a casa, amb el cap de família, qui arregla el destí de les filles, un bé com qualsevol altre al qual calia traure-li un bon rendiment amb casoris i negocis que feren acréixer el capital econòmic i social de la família.

Si les danses han sigut, doncs, en l'origen, tal com ací les hem descrites, és a dir, una manifestació clara del masclisme que sotmetia les dones, com pot ser que hàgem arribat a creure que les danses representaven una exaltació i gairebé glorificació de la dona bocairentina?

I no han sigut poques aquestes exaltacions, que han destacat el lloc central de la dona a les danses: «En aquellas es la mujer, con unas prerrogativas especiales que le dan cierta primacía sobre sus congéneres del sexo contrario, la que brilla con luz propia en los festejos. Ella es la que busca su pareja para la dança, la que inicia el baile, la que obsequia al varón, la que, en fin, luce su belleza con su traje siempre vistoso, de honda raigambre y puro estilo folklórico regional, en el que fulgen las lentejuelas cual diademas engarzadas en una perla: la mujer (...)¹⁵.

En què quedem, doncs? Les danses sotmeten o exalten la dona? Si les danses tenen l'origen que hem comentat, com ha sorgit aquest discurs enaltidor? Molt senzill: calia dissimular una mica.

El segle XX ha sigut, en molts aspectes, el segle de la dona, sobretot gràcies al sorgiment i desplegament dels moviments feministes. Pertot arreu hi proliferaren les reivindicacions de les dones per alliberar-se del tradicional sotmetiment que patien a mans dels hòmens, tot reivindicant drets socials i polítics.

Com a reacció, aviat sorgiren moviments pseudofeministes (a l'Estat espanyol, per exemple, la Secció Femenina de la Falange o l'Acció Catòlica Femenina¹⁶) que exaltaven les dones, des dels rols que tradicionalment se'ls havien adjudicat: els d'esposes, mares i ames de casa¹⁷. A les danses, alhora, fou necessari dur a terme una rentada de cara, ja que en palesar al mateix rogle el sotmetiment que patien les dones a la societat resultaven francament impresentables. Fou així que es desenvolupà un discurs enaltidor de la dona a la festa, semblant al que abans hem citat. Però això no fou tot, de més a més es dugué a terme el canvi més important que han viscut les danses al darrer segle: es canvià el cap de dansa, talment que deixà de ser-ho el batlle de la vila per a ser-ho la Clavariessa.

Ja ho insinuava -potser amb excessives precaucions- J. Villarrubia: «(…) si abans el batlle feia l'honor de escollir parella com a cap de dansa, avui, per una deixes sospitoses evolucions, que no sabríem si considerar com conquesta de les fémines o falaguer «tapaboques» dels varons, és la dona la protagonista de la festa.» (sic)¹⁸.

Villarrubia, però, hi afegia: «Suposant que el canvi fos un parany del «machisme», hauríem acertat, sense voler, en retornar-li a les Dances u dels seus vells i veritables significats, com és el cant a la fecunditat. Si abans es festejava la fecunditat de la terra, la recollida dels conreus en el punt màxim de maduresa, avui festegem a la dona que és conreadora en ella mateixa de la persona humana» (sic).

Sense mitges tintes; el canvi era realment un parany del masclisme: atorgar el protagonisme a la dona -no oblidem que la Clavariessa venia a substituir al rogle la màxima autoritat local (el batlle)- permetia de crear la il·lusió que les dones assolien majors cotes de rellevància social. Tanmateix, ben mirat, com es reconeixia a la mateixa època, allò no era altra cosa que un efímer regnat de cinc dies, que cercava ocultar el mateix sotmetiment de sempre de què n'eren víctimes les dones.

A més a més, si bé és cert que la fecunditat de la terra -i de la dona també, no ho oblidem- és un dels vells i veritables significats de la festa, també és cert que aquest culte a la fecunditat representa, sense cap mena d'ambigüitats, una visió reduccionista de la dona -una dona és una matriu-, pròpia d'un temps i una mentalitat intrínsecament masclista. Una mentalitat que és, justament, la que ha bastit el «suposat parany del masclisme».

Sembla, doncs, que en J. Villarrubia, malgrat ser conscient en certa mesura d'aquest parany, ja que reconeixia que el canvi esmentat possiblement era un simple «tapaboques», d'altra banda n'era víctima -com gairebé tothom en aquella època (als anys setanta)-, en acceptar el discurs de lloança de la dona bastit al voltant de la maternitat i la fecunditat.

El que palesa aquest fet és que el parany del masclisme a les danses ha tingut un èxit notable: així les coses podem dir que des que s'encetà (possiblement a primeries del segle XX), fins l'actualitat no ha estat contestat; puix ha aconseguit encobrir el manifest masclisme que hi implicava gràcies a l'exaltació retòrica i el culte a la dona i la seua fecunditat.

Solament de manera molt recent -aquest mateix any, vaja-, ha plantejat algú obertament el caràcter discriminatori de les danses respecte a la dona, tot trencant el tradicional discurs que entenia aquesta festa com l'enaltiment de la dona bocairentina. Ha estat Carmen Doménech qui ho ha fet, tot reclamant, sense temor, que «(…) la festa necessita d'una actualització i d'aquesta manera incorporar els drets aconseguits per les dones en tots els àmbits, i així, poder-los exercir a l'hora de gaudir de les nostres danses»¹⁹.

Del que es tracta, en definitiva, és del trencament definitiu del parany del masclisme, tot dient, implícitament: ja està bé de discursos que enalteixen les dones però que, alhora, continuen discriminant-les segons siguen casades o fadrines, tot considerant el matrimoni la principal meta de la seua vida; ja està bé d'exaltar la bellesa passiva de la dona bocairentina -recordem les metàfores florals tan sovintejades; ja està bé de tractar la Clavariessa i la seua cort com una mercaderia que cal vendre a la plaça del mercat…

Les dones bocairentines d'avui dia se suposa tenen altres metes, per exemple laborals, a banda del matrimoni i la maternitat; les jóvens bocairentines després de la revolució sexual, no són ja simples belleses passives, altrament són força actives -caçadores, fins i tot; la Clavariessa i la seua cort no són, ni molt menys,una mercaderia, un objecte que els mascles contemplen i escullen a la plaça del mercat…

Ara bé, fins ara hem explicat que han sigut i què són les danses de Sant Agustí; a partir d'ací escau parlar de què desitgem que siguen, és a dir, del seu futur: les danses han de ser el que són i han sigut, és a dir, la festa de la dona de tota la vida -la sotmesa- o han de ser la festa de la dona actual o fins i tot futura -l'alliberada? Potser és hora de discutir-ho.

Notes de pàgina:

1.- Els autors volen agrair a la seua col·laboració a Pepa Serrano Molina, Pepa i Eduvigis Sanz.

2.- Colomer Boronat V.

3.- Anònim, 1953

4.- Villarrubia i Juan, J.

5.- Vegeu Ariño, A., pp. 341-354

6.- Per a més informació sobre el culte a santa Bàrbara, vegeu Ariño A., pp. 317-323

7.- Valor, E., pp. 42-45

8.- Sobretot a través del culte a les deesses de la fecunditat.

9.- Vegeu Amorós, C., pp. 31-40.

10.- Vegeu De Beavoir, S., vol. I, pp. 130-135. Cal no confondre aquesta edat d’or amb allò que alguns han identificat com l’època del matriarcat. Al període de què parlem les dones tenien un major protagonisme social, ara bé, no ho oblidem, perquè eren els hòmens els qui els l’atorgaven, ja que també aleshores eren ells els qui tenien la paella pel mànec. Per a més informació consulteu l’article de Joan Sanz a aquesta mateixa publicació.

11.- Vegeu Cantó, M. 1984

12.- Vegeu Anònim, 1974

13.- Vegeu Soler A. i Ferre, J. A., pp. 138-139

14.- Parlar d’intercanviar dones zona molt fort, tanmateix els estudis realitzats sobre l’origen de les relacions de parentiu i del matrimoni apunten en aquesta direcció. Segons l’antropòleg Cl. Lévi-Strauss, el tabú de l’incest té el seu origen en la institució del matrimoni entre grups o clans diferents (exogàmia). Aquest tipus d’unions podien ser, al se torn, fruit d’un intercanvi restringit, pel qual el que donava una dona del seu clan esperaba de rebre’n una altra amb certa immediatesa, o d’un intercanvi generalitzat, en el qual la exigencia de reciprocitat no era inmediata. Aquesta modalitat d’intercanvi generalitzat és la que es trova a la base del matrimoni burgés modern i contemporani, així com també a les danses, com a context d’intercanvi de dones. Vegeu Abad Martínez, L.V., pp 262-291.

15.- Anònim, 1953.

16.- Per a més informació vegeu l’article d’Adelaida Tornero en aquest mateix número.

17.- Per a més informació vegeu l’article de Pau Calabuig en aquest mateix número.

18.- Villarrubia, J.

19.- Doménech i Boscà, C. p 23.

Bibliografia:

ABAD MARTÍNEZ, L. V., La mirada distante sobre Lévi-Strauss, Siglo XXI i CIS, Madrid, 1995.

AMORÓS, C., Hacia una crítica de la razón patriarcal, Editorial Anthropos, Barcelona, 1991.

ANÓNIM, «La dolçaina i el tabalet en las fiestas de Bocairente», PFSA, 1974

- «La mujer en la fiesta», PFMC, 1953

- «La mujer y la fiesta», PFMC, 1979

AJUÑO, A. Festes, rituals i creences, Edicions Alfons el Magnànim, València, 1988.

CANTÓ, M., «D'on li vindrà l'alegria?...», PFSA, 1984.

- «L'any internacional de la dona», PFMC, 1976.

COLOMER BORONAT, V., «La mujer en nuestras fiestas», PFSA, 1979

DDAA, XXVI Festa de les Danses de la Vall d'Albaida, Grup de Danses d'Agullent, Ontinyent, 2003.

DE BEAUVOIR, S., El segundo sexo, 2 vol., Ediciones Cátedra, Universitat de València, Instituto de la Mujer, Madrid, 2002.

DOMÉNECH i BOSCÀ, C., «Entre la tradició i l'actualitat», PFSA, 2004.

MANSANET RUBES, J.L., «Problemática en la evolución de la fiesta», PFMC, 1971.

MILÁN ÁLVAREZ, J.M., Bocairente en fiestas. Poema original, Editorial Valenciana.

REIG MOLINA, R., Un repaso por las actas, manuscrit, 2002.

RODRIGUEZ, V., «La mujer en la fiesta», PFMC, 1972.

SOLER, A. i FERRE, J.A., Història de la vila de Bocairent, Ajuntament de Bocairent, Alcoi, 2003.

TORRENT, V., «Música i Festa», dins d'ARIÑO, A. (dir.), Calendari general de les festes de la Comunitat Valenciana. 1 Festes d'estiu, Conselleria Cultura Generalitat Valenciana, Institut Turístic Valencià, València, 1995.

VALOR, E., La idea de l'emigrant, Gregal Llibres, València, 1987.

VILLARRUBIA i JUAN, J., «En l'aire de les Danses», PFSA, 1973.