sábado, 18 de mayo de 2013

FORA ELS VOSTRES ROSARIS DELS NOSTRES OVARIS




El 95% dels líders de grups antiavortistes són homes i curiosament el 100% d'ells mai es veurà en situació d'avortar. En aquestos grups d'opinió trobem un discurs que considera la interrupció voluntària de l'embaràs (IVE) com una mena de caprici, i sembla tenir com un dels seus suposats que si la llei facilita la IVE (Interrupció Voluntària de l’Embaràs), les dones anirem a avortar en massa.


Els drets sexuals i reproductius són una reivindicació històrica del moviment feminista. La primera llei que legalitza l'avortament a Espanya és de 1937, sent ministra de Sanitat de la República, Federica Montseny. Amb la dictadura franquista, aquesta llei, igual que la del divorci i altres lleis que ampliaven els drets de ciutadania de les dones, va ser derogada. Durant la transició, amb el ressorgiment del moviment feminista, aquesta demanda torna a entrar en l'agenda política i culmina el 1985 amb l'aprovació de la Llei de l'avortament, una llei que legalitzava l'avortament en 3 supòsits: greu malformació del fetus, perill per la salut física de la mare o per a la salut psicològica. Aquest tercer supòsit, els motius psicològics, van ser el gran colador per legalitzar les IVE; però és que realment, assumir una maternitat no desitjada, no causa un dany psicològic a la mare?

L'actual Llei de Drets Sexuals i Reproductius, també anomenada pels sectors ultraconservadors la Llei Aído (recordeu que teníem una Ministra d'Igualtat?), substitueix els supòsits, pels terminis, legalitzant totes les IVE abans de les 12 setmanes de gestació, i contemplant tots els supòsits de l'anterior llei. Ampliava els drets sexuals i reproductius, a més de l'avortament, tractava sobre la planificació familiar i l'educació sexual a l'escola. És una llei progressista, respectuosa amb les necessitats de les dones i en consonància amb altres lleis europees; els drets sexuals i reproductius són drets humans, però sembla que això, als sectors reaccionaris ultra catòlics no els va agradar en absolut i des de que es va aprovar la llei van començar a plantejar recursos a la mateixa, sobretot perquè considerava que a partir dels 16 anys les menors podien avortar sense consentiment dels seus pares (quan el dret canònic fixa l'edat mínima per casar-se a 14 anys d'edat). Aquest recurs encara no ha estat resolt pel Tribunal Constitucional.

Sembla que per a certs grups de pressió, qualsevol conquesta que supose l'ampliació dels drets i més si es tracta de les dones, és una espècie d'atemptat cap a l'ordre establert. Veiem com més enllà d'ideologies i religions, la majoria de les dones estan a favor d'aquesta llei que els permet exercir el dret sobre el seu propi cos, fins i tot associacions com 'Catòliques pel dret a decidir'.

En definitiva, les dones que s'han trobat en la situació d'un embaràs no desitjat han avortat, des de sempre, en la clandestinitat i assumint riscos per a la vida i la seva salut; sobretot les que no disposaven dels mitjans econòmics com per viatjar a Londres o Holanda, i la llei actual el que fa és garantir que qualsevol dona, independentment de la seva situació econòmica, puga fer-ho, en unes condicions sanitàries adequades i de manera gratuïta, a través del conveni amb clíniques especialitzades.

La reforma de la llei que planteja Gallardón suposarà un gran retrocés en els nostres drets, en el dret a decidir sobre els nostres cossos.