DISCURS PROCLAMACIÓ - DANSES 2008

D'acord amb la campanya començada per l'Associació Més que Dones, per a la modernització de les Danses de Bocairent i així la declaració d'aquestes com a Bé d'Interés Cultural Immaterial (BICI), volem aportar al debat, textos d'altres persones, que ja fa temps que ho venen reclamant.

Començarem amb el discurs que la periodista, Adelaida Ferre Tortosa, va pronunciar a la Proclamació de l'any 2008. Reproduïm el text tal i com ella ens l'ha fet arribar.

Recollida de signatures!

PROCLAMACIÓ 2008 - Adelaida Ferre Tortosa

Bona nit a totes les persones amants de la dansa que us heu

donat cita en aquest acte d’enaltiment de les festes d’estiu. Vull

mostrar el meu agraïment a la Junta de Majorals per haver pensat

en mi com a mantenidora d’aquest acte de Proclamació de la

Festa, i per donar-me l’oportunitat d’adreçar-me a tots vosaltres.

És, per a mi, un motiu de satisfacció.

La festa que aquesta nit ha estat proclamada, és una festa

que jo tinc en molta estima perquè, des de sempre, l’he viscuda

de ben a prop i, encara més, en sóc partícip. Vaig eixir al rogle

per primera vegada als 15 anys. Recorde aquell estiu com si fóra

ara. A ma casa, dies abans del “debut”, hi havia un rebombori

induït, sobretot, per la meua àvia. Ella havia estat, això que se’n

sol dir balladora “de solera” i, clar, observava tots els meus

progressos amb deteniment. El més important per ella era que

ballara bé, no fóra cas que em tiraren a mitja dansà i, clar, quina

vergonya! Ara bé, si en aquells dies em va restar clara una cosa,

va ser que ella, la meua àvia, tenia un vestit per cada nit. I ben

orgullosa que n’estava, ella! Jo, això, no podia digerir-ho. Un per

cada nit! Però clar, si a la meua àvia li venia, així de cop, la dèria

lluïdora, només havia de despenjar les cortines de cretona

florejades d’alguna habitació, i dedicar un parell de vesprades a la

costura. Les coses havien canviat molt des que la meua àvia

havia fet la darrera dansà.

En efecte, les danses han protagonitzat canvis

espectaculars en les darreres dècades: pel que fa a la cura de la

indumentària, el nombre de participants i, fins i tot, en el

d’espectadors. Crec que m’aventuraré i asseguraré que la dansa

ha canviat més ràpidament en aquestes últimes dècades, que no

en els 4 segles anteriors. Tanmateix, no ho perdem de vista,

aquests canvis a què faig referència, són superficials. Perquè,

parem-ne atenció: ha canviat la festa al mateix temps que el

col·lectiu social que la fa possible? Ja us puc avançar la resposta:

NO.

Qualsevol manifestació festiva no és res més que el retrat

d’una organització social determinada, en aquest cas, hauríem de

suposar que es tracta del mirall de la societat bocairentina, però

no de la nostra societat, sinó la dels nostres avantpassats més

llunyans.

És ben sabut que les primeres danses es ballaven com a

celebració de la fi dels períodes de collita, atés que les

economies d’abans del segle XIX eren, fonamentalment, agràries.

Per tant, les nostres danses de ben segur que responen a aquest

origen agrari. Però, i què hi ha de l’organització del rogle? Cal

suposar que també obeirà a alguna raó.

Han estat moltes les veus que han assenyalat la dona com

a figura vertebradora de la dansa i del rogle i, per això,

protagonista. I és ben cert. Però no és, per això, motiu de

complaença, sinó més aviat tot el contrari. A la dona se li permet

ser part integrant del rogle quan ha assolit l’adolescència i, una

vegada n’és membre, la seua consideració social només pot

variar en funció de l’estat civil. D’ací la distribució entre casades i

fadrines. I això és així perquè, fins ben entrat el segle XX, mentre

que els homes assolien cotes de poder i d’èxit professional cada

vegada majors, les dones teníem una sola meta possible: o ens

casàvem i passàvem a dependre del marit, o ens quedàvem

fadrines i, en aquest cas, continuàvem depenent del pare. I, al

rogle, això, és més que palés. O no heu parat mai atenció en el

fet que la condició social de l’home no és, en absolut, tinguda en

compte, mentre que la de la dona és fonamental? I aquesta

classificació, com deia, no és motiu de complaença.

Afortunadament, les persones de mica en mica hem anat

assolint més espais de llibertat individual i, com a conseqüència,

els models familiars i de vida personal són d’allò més diversos.

Cadascú tria un patró de vida, normalment en funció de les

pròpies conviccions. Segur que tots coneixem algú que ha triat

viure en parella sense formalitzar-ho per escrit; o alguna parella

homosexual, homes o dones, que potser a hores d’ara estan

plantejant-se de tenir fills; o alguna dona que ja ha pres aquesta

decisió i ha pensat que vol ser mare en solitari. I posant exemples

de models de famílies, podríem estar tota la nit. Perquè n’hi ha

tants com persones. I, com s’ha adaptat la dansa davant de tot

açò? Senzillament, no ho ha fet. Perquè continua anquilosada en

el discurs folklòric d’enaltiment de la dona. Jo sóc dona, m’agrada

ballar, però no m’hi sent, en absolut, identificada.

Sota el meu parer, és necessari que la dansa incorpore les

diferents realitats amb què tots convivim cada dia. Perquè la

distinció entre casades i fadrines, a més d’anar en detriment de

les pròpies dones, perquè és una divisió reduccionista i curta de

mires, ha quedat absolutament endarrerida i, en definitiva,

obsoleta. Potser és l’hora d’encetar un debat que feia temps que

es parlava d’amagat, treure’l a la palestra, i parlar-ne amb

normalitat.

Com a conseqüència, les diverses figures que protagonitzen

la dansa han de veure’s, necessàriament, afectades. Parle, per

exemple, del cap de dansa. La condició conjugal també és

determinant en aquest cas i, personalment, no entenc per què. En

un cap de dansa es valora la vigència de la seua acta matrimonial

però, en canvi, es passa per alt la seua solvència per orquestrar

la dansa, liderar-la i ser el referent de tots els balladors. I el

mateix ocorre amb l’acompanyant i, en aquest cas, sí que no ho

veig gens clar. No haurien de ser, totes dues, balladores

experimentades, independentment del seus estat civil?

Com deia, les diverses figures participants de la dansa

s’hauran de veure afectades si s’inicia la reflexió que aquesta nit

us propose. També, per descomptat, la clavariessa i la seua cort

d’honor. Aquesta figura va cobrar sentit en un moment històric en

què les regines de les festes floreixien per tot arreu. I dic

floreixien, perquè sovint se les compara amb una flor, i se’n

destaca la delicadesa i la joventut. Les clavariesses han estat,

com diu la cançó, les floretes de la casa i del carrer, les

jovençoles que es presenten a ulls del públic expectant. Però,

veritat que a un fill nostre que decideix ser majoral no li diríem

que és una floreta delicada? Cal ser conscients d’una cosa: la

clavariessa és el que és: una dona amb personalitat pròpia i que,

ni de bon tros, és la representant anual de la dona bocairentina.

Únicament es representa a sí mateixa.

Aprofite l’avinentesa per reflexionar, també, sobre aquesta

figura. Enguany, malgrat els esforços de la Junta de Majorals,

ningú no s’hi ha volgut presentar. Ja en els últims anys la tria de

Clavariessa ha estat una qüestió difícil, i potser això siga un

indicador que alguna cosa està canviant. Fa més de 50 anys que

es va introduir eixa figura, com a element enriquidor de la festa. I,

possiblement, així ha sigut. Tanmateix, la dansa era anterior a la

Clavariessa, i continuarà sobrevivint talment sense aquesta

figura. Perquè la dansa és l’essència de la festa, i no la

Clavariessa. L’hem assumida com a figura cabdal en alguns

actes,com ara la cavalcada i la processó, i això està bé. Però

potser les dones joves d’aquest poble ja no se senten

identificades amb els valors que duu associada la figura de la

Clavariessa. I això ho dic per com ha estat de dificultós convéncer

les últimes. Enguany, de fet, no s’ha convençut cap balladora,

però crec que hem de llevar-li ferro a l’assumpte. Si, com he dit,

en els últims anys la troballa de Clavariessa ha estat dificultosa,

fins al punt que enguany no n’hi ha, potser hi haurem de

reflexionar.

Deia al començament, que qualsevol festa és reflex de la

societat que la fa possible. I, en el moment que se’n desvincula,

la tradició corre el perill de desaparéixer. Perquè les noves

generacions ens sentim reconegudes en la dansa, perquè no la

veiem com un element alié a nosaltres, cal fer-la nostra. De la

mateixa manera que el Bocairent industrial va decidir canviar les

dates de les cinc nits per un fet tan simple com que coincidiren

amb les vacances de la gent. Aleshores la dansa es va adaptar a

les noves necessitats, i no va passar res. Més aviat al contrari: es

va reactivar la festa.

Perquè, en definitiva, per tal d’assegurar la continuïtat de la

festa cal assegurar, abans, la predisposició de la gent a

participar-hi. A Bocairent hem aconseguit una fita molt important:

preservar les nostres danses i enriquir-les amb el ball de

centenars de persones. I això és un motiu de satisfacció: quan a

la majoria dels pobles han desaparegut, o s’han vist reduïdes a

manifestacions folklòriques minoritàries, a Bocairent hem fet de la

dansa un tret identitari, un element definitori de la pròpia

idiosincràsia, i una manifestació festiva que aplega, cada any, un

bon grapat d’espectadors.

Però, per això, no hem de caure en l’autocomplaença. Cal

respectar les tradicions, però sempre observant-les amb mirada

crítica. Cal impulsar la dansa, però sense esdevenir fervents

defensors de l’immobilisme. Cal, en definitiva, que les tradicions

siguen testimoni i hereves directes de totes les conquestes

socials que, com a col·lectiu, hem assolit amb molt d’esforç.

Perquè, altrament, estaríem traint la història i traint-nos a

nosaltres mateixos.

Bona nit i Bones festes.