D'acord amb la campanya començada per l'Associació Més que Dones, per a la modernització de les Danses de Bocairent i així la declaració d'aquestes com a Bé d'Interés Cultural Immaterial (BICI), volem aportar al debat, textos d'altres persones, que ja fa temps que ho venen reclamant.
Començarem amb el discurs que la periodista, Adelaida Ferre Tortosa, va pronunciar a la Proclamació de l'any 2008. Reproduïm el text tal i com ella ens l'ha fet arribar.
Recollida de signatures!
PROCLAMACIÓ 2008 - Adelaida Ferre Tortosa
Bona
nit a totes les persones amants de la dansa que us heu
donat
cita en aquest acte d’enaltiment de les festes d’estiu. Vull
mostrar
el meu agraïment a la Junta de Majorals per haver pensat
en
mi com a mantenidora d’aquest acte de Proclamació de la
Festa,
i per donar-me l’oportunitat d’adreçar-me a tots vosaltres.
És,
per a mi, un motiu de satisfacció.
La
festa que aquesta nit ha estat proclamada, és una festa
que
jo tinc en molta estima perquè, des de sempre, l’he viscuda
de
ben a prop i, encara més, en sóc partícip. Vaig eixir al rogle
per
primera vegada als 15 anys. Recorde aquell estiu com si fóra
ara.
A ma casa, dies abans del “debut”, hi havia un rebombori
induït,
sobretot, per la meua àvia. Ella havia estat, això que se’n
sol
dir balladora “de solera” i, clar, observava tots els meus
progressos
amb deteniment. El més important per ella era que
ballara
bé, no fóra cas que em tiraren a mitja dansà i, clar, quina
vergonya!
Ara bé, si en aquells dies em va restar clara una cosa,
va
ser que ella, la meua àvia, tenia un vestit per cada nit. I ben
orgullosa
que n’estava, ella! Jo, això, no podia digerir-ho. Un per
cada
nit! Però clar, si a la meua àvia li venia, així de cop, la dèria
lluïdora,
només havia de despenjar les cortines de cretona
florejades
d’alguna habitació, i dedicar un parell de vesprades a la
costura.
Les coses havien canviat molt des que la meua àvia
havia
fet la darrera dansà.
En
efecte, les danses han protagonitzat canvis
espectaculars
en les darreres dècades: pel que fa a la cura de la
indumentària,
el nombre de participants i, fins i tot, en el
d’espectadors.
Crec que m’aventuraré i asseguraré que la dansa
ha
canviat més ràpidament en aquestes últimes dècades, que no
en
els 4 segles anteriors. Tanmateix, no ho perdem de vista,
aquests
canvis a què faig referència, són superficials. Perquè,
parem-ne
atenció: ha canviat la festa al mateix temps que el
col·lectiu
social que la fa possible? Ja us puc avançar la resposta:
NO.
Qualsevol
manifestació festiva no és res més que el retrat
d’una
organització social determinada, en aquest cas, hauríem de
suposar
que es tracta del mirall de la societat bocairentina, però
no
de la nostra societat, sinó la dels nostres avantpassats més
llunyans.
És
ben sabut que les primeres danses es ballaven com a
celebració
de la fi dels períodes de collita, atés que les
economies
d’abans del segle XIX eren, fonamentalment, agràries.
Per
tant, les nostres danses de ben segur que responen a aquest
origen
agrari. Però, i què hi ha de l’organització del rogle? Cal
suposar
que també obeirà a alguna raó.
Han
estat moltes les veus que han assenyalat la dona com
a
figura vertebradora de la dansa i del rogle i, per això,
protagonista.
I és ben cert. Però no és, per això, motiu de
complaença,
sinó més aviat tot el contrari. A la dona se li permet
ser
part integrant del rogle quan ha assolit l’adolescència i, una
vegada
n’és membre, la seua consideració social només pot
variar
en funció de l’estat civil. D’ací la distribució entre casades
i
fadrines.
I això és així perquè, fins ben entrat el segle XX, mentre
que
els homes assolien cotes de poder i d’èxit professional cada
vegada
majors, les dones teníem una sola meta possible: o ens
casàvem
i passàvem a dependre del marit, o ens quedàvem
fadrines
i, en aquest cas, continuàvem depenent del pare. I, al
rogle,
això, és més que palés. O no heu parat mai atenció en el
fet
que la condició social de l’home no és, en absolut, tinguda en
compte,
mentre que la de la dona és fonamental? I aquesta
classificació,
com deia, no és motiu de complaença.
Afortunadament,
les persones de mica en mica hem anat
assolint
més espais de llibertat individual i, com a conseqüència,
els
models familiars i de vida personal són d’allò més diversos.
Cadascú
tria un patró de vida, normalment en funció de les
pròpies
conviccions. Segur que tots coneixem algú que ha triat
viure
en parella sense formalitzar-ho per escrit; o alguna parella
homosexual,
homes o dones, que potser a hores d’ara estan
plantejant-se
de tenir fills; o alguna dona que ja ha pres aquesta
decisió
i ha pensat que vol ser mare en solitari. I posant exemples
de
models de famílies, podríem estar tota la nit. Perquè n’hi ha
tants
com persones. I, com s’ha adaptat la dansa davant de tot
açò?
Senzillament, no ho ha fet. Perquè continua anquilosada en
el
discurs folklòric d’enaltiment de la dona. Jo sóc dona, m’agrada
ballar,
però no m’hi sent, en absolut, identificada.
Sota
el meu parer, és necessari que la dansa incorpore les
diferents
realitats amb què tots convivim cada dia. Perquè la
distinció
entre casades i fadrines, a més d’anar en detriment de
les
pròpies dones, perquè és una divisió reduccionista i curta de
mires,
ha quedat absolutament endarrerida i, en definitiva,
obsoleta.
Potser és l’hora d’encetar un debat que feia temps que
es
parlava d’amagat, treure’l a la palestra, i parlar-ne amb
normalitat.
Com
a conseqüència, les diverses figures que protagonitzen
la
dansa han de veure’s, necessàriament, afectades. Parle, per
exemple,
del cap de dansa. La condició conjugal també és
determinant
en aquest cas i, personalment, no entenc per què. En
un
cap de dansa es valora la vigència de la seua acta matrimonial
però,
en canvi, es passa per alt la seua solvència per orquestrar
la
dansa, liderar-la i ser el referent de tots els balladors. I el
mateix
ocorre amb l’acompanyant i, en aquest cas, sí que no ho
veig
gens clar. No haurien de ser, totes dues, balladores
experimentades,
independentment del seus estat civil?
Com
deia, les diverses figures participants de la dansa
s’hauran
de veure afectades si s’inicia la reflexió que aquesta nit
us
propose. També, per descomptat, la clavariessa i la seua cort
d’honor.
Aquesta figura va cobrar sentit en un moment històric en
què
les regines de les festes floreixien per tot arreu. I dic
floreixien,
perquè sovint se les compara amb una flor, i se’n
destaca
la delicadesa i la joventut. Les clavariesses han estat,
com
diu la cançó, les floretes de la casa i del carrer, les
jovençoles
que es presenten a ulls del públic expectant. Però,
veritat
que a un fill nostre que decideix ser majoral no li diríem
que
és una floreta delicada? Cal ser conscients d’una cosa: la
clavariessa
és el que és: una dona amb personalitat pròpia i que,
ni
de bon tros, és la representant anual de la dona bocairentina.
Únicament
es representa a sí mateixa.
Aprofite
l’avinentesa per reflexionar, també, sobre aquesta
figura.
Enguany, malgrat els esforços de la Junta de Majorals,
ningú
no s’hi ha volgut presentar. Ja en els últims anys la tria de
Clavariessa
ha estat una qüestió difícil, i potser això siga un
indicador
que alguna cosa està canviant. Fa més de 50 anys que
es
va introduir eixa figura, com a element enriquidor de la festa. I,
possiblement,
així ha sigut. Tanmateix, la dansa era anterior a la
Clavariessa,
i continuarà sobrevivint talment sense aquesta
figura.
Perquè la dansa és l’essència de la festa, i no la
Clavariessa.
L’hem assumida com a figura cabdal en alguns
actes,com
ara la cavalcada i la processó, i això està bé. Però
potser
les dones joves d’aquest poble ja no se senten
identificades
amb els valors que duu associada la figura de la
Clavariessa.
I això ho dic per com ha estat de dificultós convéncer
les
últimes. Enguany, de fet, no s’ha convençut cap balladora,
però
crec que hem de llevar-li ferro a l’assumpte. Si, com he dit,
en
els últims anys la troballa de Clavariessa ha estat dificultosa,
fins
al punt que enguany no n’hi ha, potser hi haurem de
reflexionar.
Deia
al començament, que qualsevol festa és reflex de la
societat
que la fa possible. I, en el moment que se’n desvincula,
la
tradició corre el perill de desaparéixer. Perquè les noves
generacions
ens sentim reconegudes en la dansa, perquè no la
veiem
com un element alié a nosaltres, cal fer-la nostra. De la
mateixa
manera que el Bocairent industrial va decidir canviar les
dates
de les cinc nits per un fet tan simple com que coincidiren
amb
les vacances de la gent. Aleshores la dansa es va adaptar a
les
noves necessitats, i no va passar res. Més aviat al contrari: es
va
reactivar la festa.
Perquè,
en definitiva, per tal d’assegurar la continuïtat de la
festa
cal assegurar, abans, la predisposició de la gent a
participar-hi.
A Bocairent hem aconseguit una fita molt important:
preservar
les nostres danses i enriquir-les amb el ball de
centenars
de persones. I això és un motiu de satisfacció: quan a
la
majoria dels pobles han desaparegut, o s’han vist reduïdes a
manifestacions
folklòriques minoritàries, a Bocairent hem fet de la
dansa
un tret identitari, un element definitori de la pròpia
idiosincràsia,
i una manifestació festiva que aplega, cada any, un
bon
grapat d’espectadors.
Però,
per això, no hem de caure en l’autocomplaença. Cal
respectar
les tradicions, però sempre observant-les amb mirada
crítica.
Cal impulsar la dansa, però sense esdevenir fervents
defensors
de l’immobilisme. Cal, en definitiva, que les tradicions
siguen
testimoni i hereves directes de totes les conquestes
socials
que, com a col·lectiu, hem assolit amb molt d’esforç.
Perquè,
altrament, estaríem traint la història i traint-nos a
nosaltres
mateixos.
Bona
nit i Bones festes.
