El 95% dels líders de grups antiavortistes
són homes i curiosament
el 100% d'ells mai es veurà en situació d'avortar.
En aquestos grups d'opinió trobem un
discurs que considera la
interrupció voluntària de l'embaràs (IVE) com una mena de caprici, i sembla tenir com un
dels seus suposats que si la llei
facilita la IVE (Interrupció Voluntària de l’Embaràs), les dones anirem a
avortar en massa.
Els drets sexuals i reproductius
són una reivindicació històrica del moviment feminista.
La primera llei que legalitza l'avortament a Espanya és de 1937, sent ministra de Sanitat
de la República, Federica Montseny. Amb la
dictadura franquista, aquesta
llei, igual que la del divorci i altres lleis que
ampliaven els drets de ciutadania de les dones,
va ser derogada. Durant la transició, amb
el ressorgiment del moviment feminista, aquesta demanda torna a entrar en
l'agenda política i culmina el
1985 amb l'aprovació de la
Llei de l'avortament, una llei que
legalitzava l'avortament en 3 supòsits: greu
malformació del fetus, perill per la salut
física de la mare o per a la
salut psicològica. Aquest tercer
supòsit, els motius psicològics,
van ser el gran colador per legalitzar les IVE; però és que realment, assumir una maternitat no desitjada, no causa un dany psicològic a la mare?
L'actual Llei de Drets Sexuals i Reproductius,
també anomenada pels sectors ultraconservadors la Llei Aído (recordeu
que teníem una Ministra d'Igualtat?),
substitueix els supòsits, pels terminis, legalitzant totes
les IVE abans de
les 12 setmanes de gestació,
i contemplant tots
els supòsits de
l'anterior llei. Ampliava els drets sexuals
i reproductius, a més de l'avortament, tractava sobre la planificació familiar i l'educació sexual a l'escola. És una llei
progressista, respectuosa amb les necessitats
de les dones i en
consonància amb altres lleis
europees; els drets sexuals i reproductius
són drets humans, però sembla que això, als sectors
reaccionaris ultra catòlics no els va agradar en absolut i des de que es va aprovar la llei van començar a
plantejar recursos a la mateixa,
sobretot perquè considerava
que a partir dels 16 anys les menors podien avortar sense
consentiment dels seus pares (quan el dret canònic fixa
l'edat mínima per casar-se a 14 anys d'edat).
Aquest recurs encara
no ha estat resolt pel Tribunal Constitucional.
Sembla que per a certs
grups de pressió, qualsevol conquesta que supose l'ampliació dels drets i més si es tracta de les
dones, és una espècie
d'atemptat cap a l'ordre establert. Veiem com més
enllà d'ideologies i religions, la majoria
de les dones estan
a favor d'aquesta llei que els permet exercir el dret
sobre el seu propi cos, fins i tot associacions com 'Catòliques pel dret a decidir'.
En definitiva, les dones que s'han trobat en la situació d'un embaràs no desitjat
han avortat, des de sempre, en la clandestinitat i assumint riscos per a la vida i la seva salut; sobretot les que no disposaven dels
mitjans econòmics com per viatjar a Londres o Holanda, i la llei actual
el que fa és garantir que qualsevol dona, independentment
de la seva situació econòmica, puga fer-ho, en unes
condicions sanitàries adequades i de manera gratuïta,
a través del conveni amb clíniques
especialitzades.
La reforma de la llei que planteja Gallardón suposarà un gran retrocés en els nostres drets, en el dret a decidir sobre els nostres cossos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario